Solanell i el Gall Negre

Solanell era fins fa poc un poble abandonat de la mà de Déu.

Sobre Castellbó, a uns 6km per una pista forestal bastant malmesa en la que ens acompanyen els pals elèctrics, arribem a Solanell. És recomanable anar-hi amb 4x4.

Un poble que va anar quedant deshabitat a mitjans del segle XX, segons es comenta coincidint amb l'arribada al poble de l'electricitat.
L'any 1972 ja no hi quedava ningú.
Però la història en situa els seus inicis més de 1000 anys abans, ja que figura a l'Acte de Consagració de la Catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell l'any 839.

Com a mostra de la cultura de Solanell en queda una cançó l'autor de la qual n'és l'Agustinet de Pallerols del Cantó, un jove xollador d’ovelles i músic acordionista i en la que narra de forma cómica sota el títol de "El Gall Negre" un incident que va tenir amb el capellà del poble Antón Vidal i Alegret.

L'incident hauria tingut lloc davant l'esglèsia de Solanell mentre els joves xolladors treballaven i feien gresca, soroll que hauria molestat al capellà durant el rosari.

EL GALL NEGRE

El dia de Cinquagesme

a Solanell vàrem anar.

i un gall negre va sortir a la porta

que ens volia fer agafar.

Tornada:

Fora d'aquí, fora d'aquí, fora d'aquí,

si no voleu venir al rosari.

Fora d'aquí, fora d'aquí, fora d'aquí,

si al rosari no voleu venir.

I un gall negre va sortir a la porta,

mig en camisa, mig en camisa,

i un gall negre va sortir a la porta,

mig en camisa, que ens va dir:

Si no voleu marxar,

espereu-vos-hi una miqueta,

si no voleu marxar 

la justícia us hi en traurà.

I un gall negre...

(Tornada)

Nosaltres teníem raó,

vàrem fer una gran resistència,

nosaltres teníem raó

però el capellà tenia un bastó.

I un gall negre...

(Tornada)

Actualment l'arquitecte tarragoní Saül Garret Puig, que ha comprat dos terços del poble, està treballant en el projecte de rehabilitació de Solanell. En podeu trobar més informació aquí.

La Pixarrada del Diable

És per tots conegut que Sant Ermengol, nascut a Aiguatèbia (Conflent) al segle X, bisbe d'Urgell entre el 1010 i el 1035, va manar construïr ponts i camins a la comarca de l'Alt Urgell per facilitar-ne la comunicació.

I sobre la construcció d'un d'aquests ponts ens ha arribat al nostre temps aquesta llegenda.

Al congost que coneixem com Tresponts, entre Organyà i el desviament cap a Montant de Tost, es pot veure una taca d'un color ocre, en vertical.

La història explica que Sant Ermengol estava preocupat perquè aquesta construcció estava donant molts problemes.
Tot i que els treballadors hi treballaven amb molta cura, cada matí apareixia l'estructura del pont malmesa i havien de tornar a començar de nou.

I és per això que Sant Ermengol va decidir quedar-s'hi una nit, amagat, pensant que algú malvat aprofitava el descans nocturn per, en la foscor, destruïr-ne tota la feina.

 Quan ja era ben fosc, una forta olor a sofre li cridà l'atenció. Va reseguir amb la mirada tot el congost des del seu amagatall i va veure com una horrible figura, roja com el foc, envoltada de fum apareixia del no-res i destruïa a cops tota l'estructura que havien refet durant la jornada.
Estava molt clar: Es tractava del diable, però ell no pensava quedar-se de braços creuats.


El dia següent va convocar a tots els monjos i capellans propers per fer front amb els ornaments eclesiàstics a aquella bèstia.
Aquella nit el van esperar tots amagats fins a la mitjanit, moment en el que el diable va aparèixer a la seva cita diària.
Sant Ermengol li va ordenar que es rendís en el nom de Déu mentre el ruixava amb aigua beneïda. Això el va debilitar, moment que els monjos i capellans van aprofitar per acorralar-lo i lligar-lo a una roca del congost.


Aquella horrible criatura va romandre allà, lligada per ordre de Sant Ermengol, perquè tothom el poguès veure. 

I va arribar el dia de la inauguració del pont.


Quan la gent va començar a passar-hi, el diable, ple d'ira, va pensar que si podia fer crèixer el riu Segre aquest s'emportaria el pont i tota la gent que hi passava.
I com no disposava de cap altre medi perquè estava lligat, va deixar anar una immensa pixarrada que va quedar marcada com una ratlla verdosa al congost, però ridícula per acomplir la seva vengança perquè el riu no va aumentar ni una gota.

Primera aplicació forestal catalana per mòbil del CTFC

El Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), ha desenvolupat la seva primera aplicació per les plataformes d'Android i Apple.

Es tracta de la primera aplicació forestal catalana i sobre Catalunya, i ofereix a l'usuari informació geolocalitzada de 150 arbres que es troben a la comarca del Solsonès, a més d'una cinquantena d'arbredes i boscos.

És totalment gratuïta i la informació es basa en la guia que van publicar l'any 2006, "Arbres i arbredes singulars del Solsonès", el·laborat pels investigadors David Guixé, Montse Rodríguez i Rafel Rocaspana.

Ja està disponible pels usuaris d'Apple al iTunes i properament ho estarà a Google Play pels d'Android.

Després de donar-li un cop d'ull en un iphone puc dir que està molt bé: conté un catàleg d'arbres singulars que es poden consultar per nom, municipi, espècie o directament en el mapa i un altre catàleg d'arbredes d'interès, per nom o directament en mapa.

A més, compta amb una galeria de fotos de diversos paisatges Solsonins.

Viver (Berguedà)

Fa poc vaig descobrir que un avantpassat meu havia nascut a Viver.

No havia sentit a parlar mai d'aquest lloc i, tot i que vaig buscar-ne informació per internet, l'altre dia tornant de Barcelona direcció Túnel del Cadí vaig veure el trencant cap a Viver, a l'alçada de Navàs, i no m'ho vaig pensar: intermitent i som-hi, "segrestant" així als altres ocupants del vehicle.

Al llarg de 9 km, una carretera local i poc transitada em va portar fins al terme municipal de Viver i Serrateix. Durant el trajecte vaig veure-hi moltes masies, bastant separades les unes de les altres. Em va emocionar la idea de pensar que el que trobaria no seria excessivament diferent del que el meu avantpassat hi va deixar a mitjans del segle XIX.

I penso que no em vaig equivocar.
 
Viver es troba en una plana, amb bones vistes al Pre-Pirineu Berguedà.

 A mitjans del segle XIX es va unir amb el municipi de Serrateix, que es troba a 5km de Viver. Més tard també s'hi van unir Montdarn i Pujol de Planes.

Aquest municipi es troba al Berguedà, província de Barcelona i la principal activitat econòmica n'és l'agricultura i la ramaderia.



Arribant a la plana em va cridar l'atenció l'Esglèsia Parroquial de Sant Miquel.

La nau central, la més llarga i l'única que conté decoració classicista, data de l'any 1187.
És una esglèsia romànica de transcisió al gòtic i va ser consagrada pel bisbe de la Seu d'Urgell, Arnau de Preixens.
En els segles XVII i XVIII s'hi van anar afegint les altres dues naus.
El campanar hi va ser edificat l'any 1798.

 

Al costat de l'Esglèsia hi podem trobar la Casa Vilanova, d'estil modernista, construïda l'any 1917.

És un lloc amb molt d'encant, envoltat de naturalessa.


Tot i que no ho vaig veure, a la web de l'Ajuntament de Viver i Serrateix explica que a ponent de l'esglèsia, s'hi pot veure una llarga codinera que dóna pas a una gran roca arrodonida de més de 8 metres anomenada el Castellot. Allà hi havia el castell dels barons de Viver, documentat ja al 1187.

 Als peus d'aquesta roca també hi ha una necròpoli de tombes excavades a la roca.

Serà una bona excusa per tornar-hi amb més temps i per arribar-me fins a Serrateix!

La primavera ja és aquí!

Demà dimarts dia 20 de març, a les 6.14h encetarem la primavera d'aquest any, que està previst que duri 92 dies i 18h.

Per celebrar-ne l'arribada, un parell de fotos d'avui d'aquesta abella alimentant-se del nèctar del presseguer.

Bones plujes a tots :)

Platja de la Rubina

La Platja de la Rubina, al terme municipal de Castelló d'Empúries, pertany al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

És la única platja que conec a Catalunya que tingui habilitada legalment una zona de bany amb companyia de gossos.

Per accedir-hi, hem d'entrar a Empuriabrava i dirigir-nos cap a la platja. Es troba entre Empuriabrava i Roses, per tant un cop arribem al mar haurem d'anar cap a l'esquerra, amb la possibilitat d'accedir-hi directament amb cotxe a través d'un camí de terra.

Compta amb 3 zones: les zones de bany (1.000 metres), una zona destinada a la pràctica de kite-surf (400 metres) i, per últim, la zona de bany amb companyia de gossos (200 metres).

Sabrem que hi hem arribat perquè trobarem aquest cartell:

S'hi pot anar durant tots el mesos de l'any, no hi ha cap prohibició de temporada estiuenca com passa a altres platges.

S'ha de tenir cura dels nostres animals i també ser responsables i cívics, amb això em refereixo a anar previngut amb bossetes per poder recollir els excrements dels nostres amics.

Val a dir que, tot i ser una zona de la platja destinada a l'esbarjo amb gossos i qui no hi estigui familiaritzat es pot esperar qualsevol cosa, es tracta d'una platja molt neta i on tothom que hi va procura mantenir-la.
Fem que això continui igual, siusplau.

 

També hi acudeix gent sense animal de companyia. És un lloc molt agradable, on s'hi poden veure moltes barquetes de molt aprop a causa de que just al costat es troba el canal que conecta les cases de l'interior de Santa Margarida (Roses) amb el mar.

S'ha de tenir en compte que a la platja no hi ha cap font, pel que haurem de portar l'aigua suficient com per que el nostre gos pugui beure i netejar-li la sorra de la boca, així com un para-sol per poder reposar a la sombra.

El llac d'Engolasters

Engolasters és ara un petit nucli de la parròquia d'Escaldes-Engordany, format per algunes bordes. Es troba a una alçada de 1.504m.

El riu d'Engolasters, afluent de la Valira Oriental, forma un llac d'origen glaciar de 17 metres de profunditat que abasteix d'aigua a la Parròquia d'Escaldes-Engordany.

Vista del llac gelat

Però la llegenda explica que no sempre ha estat així, ja que es diu què fa molt i molt de temps, a l'emplaçament del llac hi existia un poble pròsper, enfonsat per la ira dels cels.

Un dia d'un hivern molt fred i plujòs, hi va arribar un home mig mort de gana i de fred, que va anar picant a totes les portes buscant un lloc on passar aquella nit i un tros de pa que endur-se a la boca, però tothom el negava.


Finalment, va arribar al forn del poble, que es va avenir a donar-li'n un. Però, un cop el va tenir fet, va decidir que li havia sortit massa bo i no li va voler donar però li va proposar de fer-li'n un altre.
Un cop fet el segon, era igual de bo que el primer i tampoc li va voler regalar.


El pobre home, cansat de l'espera i les negatives, va marxar de la casa del forner maleïnt i encara més afamat.


En aquells moments, una noieta el va veure i, plena de llàstima, va decidir convidar-lo a un troç de coca de pa a l'hostal on ella vivia.

L'home, en agraïment al gest de la noia, li bessà les mans i li digué: "Noia, només tu entre tots els habitants d'aquest poble has tingut compassió de mi i per això et diré que marxis lluny d'aquí aquesta nit, no esperis a demà si vols salvar la vida. Corre, i si sents cap soroll, ni et giris."


La noia el va creure i, tot i que cada cop plovia amb més ganes, va marxar corrents.


En aquells moments, un terratrèmol va convertir el poble en el llac que ara coneixem, ple d'aigua, enfonsant tot el poble i els seus habitants. 
Excepte la noieta.

També se'n coneix una altra llegenda sobre el llac, que explica que era lloc de trobada de les bruixes durant les nits, on s'hi celebraven aquelarres i on elles disfrutaven de les aigües del llac mentre es banyaven despullades, cosa que aprofitaven els homes d'Escaldes, que pujaven a espiar-les. Però si un era descobert, el convertien en un gat negre.


El llac d'Engolasters és un bon lloc per anar a passar l'estona, un paratge encisador on s'hi respira molta calma.
S'hi pot arribar en cotxe o per diverses rutes a peu o en bicicleta, la del Camí de les Pardines, des dels Cortals d'Encamp, no té cap dificultat.

Compta amb serveis de restauració, pel que s'hi pot dinar tot disfrutant de les vistes.

Camí de les Pardines fins al llac d'Engolasters

Al Principat d'Andorra hi ha moltes possibilitats d'excursions per la muntanya.

Començarem per una de facileta, ja que es tracta d'un passeig a 1.630 metres d'alçada d'aproximadament 3km (uns 7km entre l'anada i la tornada) des dels Cortals d'Encamp fins al llac d'Engolasters, visita obligada. El recorregut sencer dura 1.30h.
Es pot fer en bicicleta o a peu, inclús amb un nadó que encara va amb cotxet també ja que és totalment plà.

Com arribar-hi: A l'altura del Funicamp d'Encamp, girar cap a la dreta direcció als Cortals d'Encamp. Al cap d'uns 2'5 km girar a la dreta per passar sobre un pont. Després d'aquest pont es troba la zona d'aparcament.
Hi ha un bany públic.

Quan comencem a caminar pel camí de terra que duu al llac, trobem un petit túnel, d'uns 4 metres de llarg.

Vista de l'entrada del túnel

El poble d'Encamp

Durant el passeig podrem disfrutar en varis indrets del Jardí Botànic, creat per Michel Baracett. Compta amb 13 zones al llarg del passeig, cada una representant un hàbitat diferent.

Dins del túnel hi podem trobar explicacions sobre els diferents hàbitats representats.

Les espectaculars vistes que ens oferirà el passeig durant gairebé tota l'estona són de la Vall d'Encamp. Es respira molta pau i tranquilitat durant tot el trajecte, que transcorre en l'obaga de la muntanya.

Vista del mateix indret en diferents époques de l'any.

S'hi pot veure, amb l'ajuda d'uns llargavistes, 

el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell

En el punt kilomètric 0,800 s'hi troba un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de l'Ecologia (la Diada es celebra el primer dissabte de Juny).

Data de l'any 1999 i, com a curiositat, dir que només se'n coneix un altre lloc de culte a Gallifa (Vallès Occidental).

La ceràmica és obra de Ramón Argilés.

A la meitat del trajecte hi ha un mapa que ens indica on som, la distància que hem recorregut i la que ens falta.

Un cop arribem al llac, dependrà de l'època de l'any el paisatge que hi trobem, ja que les baixes temperatures de l'hivern fan que es quedi totalment glaçat.

El llac compta amb serveis de restauració i s'hi pot arribar en cotxe des d'Escaldes-Engordany.

Primera entrada

Diuen que en aquesta vida tothom hauria de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill.

Bé, doncs jo ja he plantat un arbre, així que per anar avançant feina i com no compto amb massa inspiració com per escriure un llibre, m'he decidit a crear aquest blog.


M'agrada molt la fotografia, així com la natura i els animals. I utilitzaré aquest blog per plasmar aquestes aficions, entre d'altres.

Tot i que un estiu vaig intentar emigrar cap a una illa per veure com era això de viure al costat del mar, la terra crida.
Visc al Pirineu, a cavall entre Catalunya i Andorra. I això em fa sentir afortunada.